El Malbaratament alimentari a Catalunya és d’una xifra enorme però invisible.
Segons l’Agència de Residus de Catalunya, a l’any, cada persona malbarata una mitjana de 35 kg. Això fa què més de 260.000 tones de menjar es llencin a la brossa. Tot i que aquestes dades tenen un rerefons, ja que les cafeteries, restaurants i llocs per menjar són capdavanters com a més malbaratadors de menjar, perquè la gent deixa restes de menjar en aquests establiments.
És clar que hi tenim un enorme problema, però, no obstant això, sembla que sigui invisible en el dia a dia, sembla que ja s’ha establert com quotidià, que no és prou important per a preocupar-se o detenir-se a pensar el que malbaratem i el que no.
Aquesta realitat invisible és precisament el que vam poder entendre millor durant la videotrucada amb Càritas Barcelona. Marta Plujà i Paola la Torre ens van explicar que el malbaratament d’aliments no és només un problema ambiental, sinó també social, ja que mentre es llencen tones de menjar, moltes persones no poden garantir ni tan sols un àpat digne cada dia.
Un dels aspectes que més ens va fer reflexionar és que Càritas no treballa des de la caritat, sinó des dels drets. Ens van explicar que alimentar-se és un dret humà bàsic, i que aquest no consisteix només a nodrir-se de qualsevol aliment, sinó a poder escollir àpats adequats a la salut, la cultura i les preferències personals. Per això han canviat el model tradicional de repartir menjar per un sistema que permet a les persones comprar els seus propis aliments. D’aquesta manera recuperen autonomia, dignitat i una vida més normalitzada.
Així mateix vam parlar de la pobresa invisible: persones que potser tenen feina o semblen portar una vida normal, però viuen amb l’angoixa constant de no arribar a final de mes. Moltes no demanen ajuda per vergonya o perquè senten que és un fracàs personal. Aquesta situació fa que la pobresa quedi amagada, i que com a societat no en siguem prou conscients.
A més, ens van fer veure que gran part del malbaratament no passa només a casa, sinó abans que els aliments arribin a les botigues, quan es descarten per no ser “prou bonics”. Com a consumidors, també tenim responsabilitat: podem comprar de manera més conscient, reaprofitar el menjar i acceptar productes imperfectes.
Finalment, Marta Plujà va destacar que cap dret es defensa sol. Cal implicació, consciència i acció. Tant el dret a l’alimentació com el dret a l’habitatge necessiten persones disposades a informar-se, participar i exigir canvis.
Aquesta videotrucada ens va fer entendre que el malbaratament alimentari i la pobresa estan molt més connectats del que sembla. No es tracta només de llençar menys menjar, sinó de canviar la mirada: entendre que darrere de cada plat que va a la brossa hi pot haver una persona que no pot menjar. I aquest és un problema que no hauria de ser mai invisible.
