Aquesta crítica parlarà de l’àlbum més recent de Tame Impala. El cantant de pop-rock australià va estrenar àlbum el passat 17 d’octubre amb una gira pels Estats Units, Europa i Oceania. Si anem a un nivell estatal, cantarà a Madrid el 7 d’abril i a Barcelona l’endemà.
Aquest àlbum és el cinquè d’estudi de Tame Impala i inclou molts recursos artístics nous, com nous estils musicals i noves inspiracions. Aquest àlbum es basa en la música electrònica més que en el rock psicodèlic (en el que es basa Lonerism i Currents, el seu segon i tercer d’estudi, respectivament) o en la fusió de l’estil anterior amb el pop a The Slow Rush. També representa una evolució en el sentit de producció musical. Les lletres són més profundes i ens conviden a reflexionar constantment. Sota tot això cal recalcar que tota la seva música la fa, la toca i la produeix únicament ell, és a dir, és un home multi orquestra.
Els punts positius des del meu punt de vista són els següents:
Té una producció característica amb un toc fresc, però també amb intenció de fer coses noves. Mai ha sigut tan ballable la seva música, la referència de la música electrònica ha fet la feina. L’ambient musical ens transporta més enllà.
Tanmateix, no tot és de color de rosa, ja que aquest àlbum ha sigut bastant criticat a les xarxes per la seva “falta d’autenticitat”. Aquest àlbum és un canvi bastant radical respecte dels anteriors projectes i l’estil musical l’acompanya. Ara per ara, després d’unes 3 setmanes del llançament, no sembla que cap cançó vagi encaminada a ser tan popular com als seus discs anteriors, on sobresortien una o dues cançons i actualment tenen moltes reproduccions a Spotify, la principal plataforma d’streaming musical i també la que més utilitzen els seus seguidors. Això ho demostren les dades, que en aquest cas diuen que no hi ha cap en el top 50 global de la plataforma anomenada anteriorment i això no és bon senyal en cap cas.
Després de la meva escolta com a seguidor seu des de fa un parell d’anys i havent-hi escoltat gairebé tots els seus projectes, podem dir de manera objectiva que és un canvi gairebé radical. Jo penso que no és el seu millor projecte fins al dia d’avui, però no crec que hagi de ser tan criticat, ja que té una altra finalitat i els fans puristes sembla que no ho sàpiguen entendre. Com va dir en una entrevista recent (que va escriure després del llançament del disc), si volgués fer diners faria el mateix de sempre, que realment ho ha fet per amor a l’art.
